[23] Són les millores científiques, millores reals?
Segons un article publicat a la Vanguardia el passat divendres, investigadors de Harvard han descobert una hormona –que han anomenat irisina- que aclareix el perquè l’activitat física millora la salut de persones que pateixen obesitat o diabetis.
Segons els seus estudis, la irisina és capaç de transformar el greix blanc (perjudicial per la salut) en greix bru (beneficiós). Han trobat que injectat en ratolins, el metabolisme d’aquests es torna més eficient (eficaç, doncs, pel tractament contra l’obesitat), i regula el nivell de sucre en sang (idoni pel tractament contra la diabetis). També han trobat les persones físicament actives amb nivells més alt de irisina que els sedentaris.
Ja hi tornem a ser! L’ésser humà tendeix a estudiar amb unes finalitats aparentment de millora científica per aconseguir beneficis per l’espècie (segons diu l’article, millorar la salut de persones amb alguna problemàtica de salut), però molt em temo que no anirà així, i que si els estudis van endavant i finalment, s’aconsegueix desenvolupar un fàrmac basat en la irisina, molta gent l’aprofitarà per donar-se de baixa del gimnàs o deixar de fer una pràctica física regular que de segur és realment més saludable que no un fàrmac més afegit a la nostra farmaciola.
No ens enganyem: la pràctica física, a part d’una millora en la salut de qui ho practica, també aconsegueix una millora psicològica ja no només per la segregació d’endorfines si no també per l’aspecte més lúdic i social que el deport o esport comporta. I no hi haurà cap irisina que pugui lluitar contra això.
Encara que… tots aquells que s’apunten al gimnàs però mai l’arriben a trepitjar potser troben en la irisina la solució a aquest problema. Totes les suposades milores científiques ho seran en funció de l’ús que se’n faci, i de ben segur que els interessos estaran per davant de les millores realment saludables.