Recordo la darrera carta que l’any passat, el meu pare va enviar a la meva mare des del front. L’informava que el seu destacament estava siguent literalment esclafat per un enemic molt superior, sobretot pel que fa a material, i amb la qual deia que no podien fer més contra un exèrcit nacional ajudat dels bombarders alemanys que desfeien tant ciutats com ciutadans, sense discernir quin era el seu paper dins d’aquella batalla fraticida. El destacament republicà del que formava part, era conscient que només intentaven posar traves. Que la vall de l’Ebre seria la seva fi de la mateixa manera que el meu seria aquesta cel·la. Sabien que estaven destinats a una derrota segura. Allà tots es veien cadàvers -el meu pare ja s’ho feia saber així a la meva mare-. Només era qüestió de temps que l’exèrcit republicà hagués de claudicar o morir a la batalla. La meva mare em llegí aquella carta, amb els seus ulls vermells remullats en un riu de llàgrimes. Ell ens anunciava entre línies que mai més el tornariem a veure. Ni viu ni mort. I ambdós vam saber des d’aquell mateix moment que llegiem aquelles paraules escrites per la seva mà. Des d’aquell moment, crec que més amb el cor que amb el cap vaig decidir que seria jo qui aniria al front. A lluitar contra aquell monstre feixista. A venjar la mort del meu pare. Per l’amor que tenia al meu pare. Sempre hi ha coses que es fan per que el cor t’ho diu així. Sempre he cregut important actuar segons els designis del cor, deixant al marge allò que una ment recional t’aconsella. Quanta déu ser la gent que està morint per un país i per uns ideals, només per que el seu cor així s’ho fa saber. I jo, demà mateix, seré un altre en aquesta llista infinita. Tant per un bàndol com per l’altre. Formant part d’uns figurants imprescindibles per representar una tragicomèdia indecent, mitjançant la qual s’intentava transfomar un escenari dantesc per altre molt més idealista, per a uns fills ja orfes, a qui el guió els ha donat l’opotunitat de tenir-los, inclús per als privilegiats que els van poder veure crèixer. A tants altres com jo, a qui ni tan sols els vam poder veure nascuts.

La carta del meu pare va servir com una molla que em va fer decidir que jo seria qui aniria al front per substituir-lo a la immundícia de les trinxeres. A la lluita per una ideologia inintel·ligible i per la que no entenc com pot arribar a dividir tant a un mateix poble fins arribar al punt de matar-se per quelcom, que només presumptament, es deia que seria millor. I segurament ho serà, però només per alguns.

La meva ignorància i el meu cor m’escupiren cap a un incomprensible front. I els altres faran que no torni mai més. I la meva mare tornarà a rebre una altre darrera carta. I la llegirà, aquest cop envoltada per la soledat d’una freda llar. Una llar oblidada. Sota els records que vam ser capaços de regalar-li el meu pare i jo. I nombrosos records que segur li tornaran a venir a la memòria. I rius de llàgrimes que tornaran a brollar d’aquells grans ulls verds, tenyits de nou al vermell, entre l’ombra d’un insomni mal sanat i un dolor sense compasió.

Seguia amb aquell cruel so tacant la meva ment i del que ja mai més seré capaç de fugir.

En aquell moment, jo hauré canviat el sobrecollidor so de la porta metàl·lica tancant-se darrera meu per un estrident frontal de les armes de l’escamot d’afussellament dels botxins, i del que ja mai hauré sigut capaç de fugir.

———
(Aquest relat va ser finalista del Premi Literari Constatí 2009 i publicat per Silva Editorial sota el nom “Històries de la Terra”. El text original va ser escrit en castellà i ara he decidit transcriure’l en català).

Aquell cop de porta m’estarrufà els fins cabells dels meus braços. El meu estómac es trobava revolucionat, com volent fugir de mi, mentres el ressò elèctric i metàl·lic de la porta seguia sonant dins meu, anul·lant qualsevol altre pensament. Una suor freda corria pel meu front. La musculatura de la meva columna m’espremia provocant-me contraccions a la part alta de la meva esquena. Podria dir que el cop d’aquella porta representava el so de la por. Sempre havia pensat que la por només podria sentir-se. Mai m’hagués cregut capaç de poder-lo sentir. Vaig constatar que la por tenia un so. Segurament no seria l’únic, però sí un d’ells. Una porta, grossa, vella, metàl·lica, tancada bruscament darrera d’un mateix, enclaustrant-te sense remissió entre uns passadissos gairebé foscos, sense aire, una fortor de pixum que t’invaia les fosses nasals, una humitat que amb el temps t’arribava fins els óssos, convertint-se una estona després en un fred gairebé lasciu; uns passadissos com goles, dels que saps que seran els darrers que creuaràs abans d’enfrontar-te els canons d’un escamot d’afusellament. Darrera d’aquell soroll, poca vida hi cabria dins meu. I el ser conscient d’aquest fet, et provoca que un nus a la gola et vagi constrenyent poc a poc com si unes mans l’escanyessin sense remissió. La meva història estava arribant el seu fi. Poca esperança hi cabia dins meu, era un viure per viure. Era un viure per morir. De la mateixa forma que tots aquells que van passar per aquí abans que jo i que van saber que el seu camí acabava allà: o bé davant l’escamot feixista o bé dibuixant-se el seu propi final voluntari.

Els meus ulls començaven a acostumar-se a la penombra d’aquella freda cel·la a la vegada que les seves intimitats s’apareixien davant meu. A part de la finestra, extremadament elevada per impedir que ningú pogués treure el cap per ella durant més temps del que els seus braços fóssin capaços d’aguantar en aquells barrots rovellats, i un jaç totalment desmanegat, va començar a aparèixer la imatge d’una latrina en l’altre cantonada de l’habitació. Era d’allà d’on provenien els orins i les defecacions que invaien aquell passadís. Enmig de la cel·la, començà a sorgir una robusta biga de ferro que semblava col·locada allà, capritxosa, amb la única funció d’ajudar els pressoners a aconseguir la baixa voluntària d’aquella podenta pensió.