Segons un article publicat a la Vanguardia el passat divendres, investigadors de Harvard han descobert una hormona –que han anomenat irisina- que aclareix el perquè l’activitat física millora la salut de persones que pateixen obesitat o diabetis.

Segons els seus estudis, la irisina és capaç de transformar el greix blanc (perjudicial per la salut) en greix bru (beneficiós). Han trobat que injectat en ratolins, el metabolisme d’aquests es torna més eficient (eficaç, doncs, pel tractament contra l’obesitat), i regula el nivell de sucre en sang (idoni pel tractament contra la diabetis). També han trobat les persones físicament actives amb nivells més alt de irisina que els sedentaris.

Ja hi tornem a ser! L’ésser humà tendeix a estudiar amb unes finalitats aparentment de millora científica per aconseguir beneficis per l’espècie (segons diu l’article, millorar la salut de persones amb alguna problemàtica de salut), però molt em temo que no anirà així, i que si els estudis van endavant i finalment, s’aconsegueix desenvolupar un fàrmac basat en la irisina, molta gent l’aprofitarà per donar-se de baixa del gimnàs o deixar de fer una pràctica física regular que de segur és realment més saludable que no un fàrmac més afegit a la nostra farmaciola.

No ens enganyem: la pràctica física, a part d’una millora en la salut de qui ho practica, també aconsegueix una millora psicològica ja no només per la segregació d’endorfines si no també per l’aspecte més lúdic i social que el deport o esport comporta. I no hi haurà cap irisina que pugui lluitar contra això. 

Encara que… tots aquells que s’apunten al gimnàs però mai l’arriben a trepitjar potser troben en la irisina la solució a aquest problema. Totes les suposades milores científiques ho seran en funció de l’ús que se’n faci, i de ben segur que els interessos estaran per davant de les millores realment saludables.

Recordo la darrera carta que l’any passat, el meu pare va enviar a la meva mare des del front. L’informava que el seu destacament estava siguent literalment esclafat per un enemic molt superior, sobretot pel que fa a material, i amb la qual deia que no podien fer més contra un exèrcit nacional ajudat dels bombarders alemanys que desfeien tant ciutats com ciutadans, sense discernir quin era el seu paper dins d’aquella batalla fraticida. El destacament republicà del que formava part, era conscient que només intentaven posar traves. Que la vall de l’Ebre seria la seva fi de la mateixa manera que el meu seria aquesta cel·la. Sabien que estaven destinats a una derrota segura. Allà tots es veien cadàvers -el meu pare ja s’ho feia saber així a la meva mare-. Només era qüestió de temps que l’exèrcit republicà hagués de claudicar o morir a la batalla. La meva mare em llegí aquella carta, amb els seus ulls vermells remullats en un riu de llàgrimes. Ell ens anunciava entre línies que mai més el tornariem a veure. Ni viu ni mort. I ambdós vam saber des d’aquell mateix moment que llegiem aquelles paraules escrites per la seva mà. Des d’aquell moment, crec que més amb el cor que amb el cap vaig decidir que seria jo qui aniria al front. A lluitar contra aquell monstre feixista. A venjar la mort del meu pare. Per l’amor que tenia al meu pare. Sempre hi ha coses que es fan per que el cor t’ho diu així. Sempre he cregut important actuar segons els designis del cor, deixant al marge allò que una ment recional t’aconsella. Quanta déu ser la gent que està morint per un país i per uns ideals, només per que el seu cor així s’ho fa saber. I jo, demà mateix, seré un altre en aquesta llista infinita. Tant per un bàndol com per l’altre. Formant part d’uns figurants imprescindibles per representar una tragicomèdia indecent, mitjançant la qual s’intentava transfomar un escenari dantesc per altre molt més idealista, per a uns fills ja orfes, a qui el guió els ha donat l’opotunitat de tenir-los, inclús per als privilegiats que els van poder veure crèixer. A tants altres com jo, a qui ni tan sols els vam poder veure nascuts.

La carta del meu pare va servir com una molla que em va fer decidir que jo seria qui aniria al front per substituir-lo a la immundícia de les trinxeres. A la lluita per una ideologia inintel·ligible i per la que no entenc com pot arribar a dividir tant a un mateix poble fins arribar al punt de matar-se per quelcom, que només presumptament, es deia que seria millor. I segurament ho serà, però només per alguns.

La meva ignorància i el meu cor m’escupiren cap a un incomprensible front. I els altres faran que no torni mai més. I la meva mare tornarà a rebre una altre darrera carta. I la llegirà, aquest cop envoltada per la soledat d’una freda llar. Una llar oblidada. Sota els records que vam ser capaços de regalar-li el meu pare i jo. I nombrosos records que segur li tornaran a venir a la memòria. I rius de llàgrimes que tornaran a brollar d’aquells grans ulls verds, tenyits de nou al vermell, entre l’ombra d’un insomni mal sanat i un dolor sense compasió.

Seguia amb aquell cruel so tacant la meva ment i del que ja mai més seré capaç de fugir.

En aquell moment, jo hauré canviat el sobrecollidor so de la porta metàl·lica tancant-se darrera meu per un estrident frontal de les armes de l’escamot d’afussellament dels botxins, i del que ja mai hauré sigut capaç de fugir.

———
(Aquest relat va ser finalista del Premi Literari Constatí 2009 i publicat per Silva Editorial sota el nom “Històries de la Terra”. El text original va ser escrit en castellà i ara he decidit transcriure’l en català).

Em vaig estirar sobre el vell jaç. Un monstruós animal rugint semblava engolir-me en el més profund seu, el nou soroll es sobreposar al tenebrós cop del portó que encara es mantenia present dins el transfons del meu cervell. El grinyol de molles va anar difuminant-se també i, poc a poc vaig ser capaç de tenir alguns records d’altres coses significatives, que durant aquell any al camp de batalla, m’havien succeït i que com a conseqüència, m’han fet madurar com a persona. Quina situació tant penosa! Ara, que crec que puc declarar-me una persona més madura, amb tot allò que un noi com jo li ha tocat viure, i a la que l’experiència d’una guerra per estranys ideals, i que encara no entenc del tot, i crec que mai seré capaç d’entendre per molts anys que visqui. Malgrat les vivències que t’ofereix un cruent front militar; ara, justament ara, arribo al final de la meva existència. Una existència curta. Una existència intensa.

Ajegut damunt el jaç, m’enrecordà del moment que dicidí allistar-me amb les milícies republicanes per lluitar contra l’exèrcit aixecat des d’Àfrica, com si la nostra capacitat humana pogués ser superior a la capacitat bèl·lica dels militars dirigits pel general Franco. La nostra participació va ser desnonada des dels inicis i el grau de patiment anava en detriment dels temps en que les persones ens trobaven al front, sobretot per a les famílies tant del costat republicà com del nacional. Mentres la lluita segueixi vigent, no aconseguirem escapar del patiment en què ens trobem immersos des de fa gairebé tres anys.

Els meus ulls començaven a acostumar-se a la penombra d’aquella freda cel·la a la vegada que les seves intimitats s’apareixien davant meu. A part de la finestra, extremadament elevada per impedir que ningú pogués treure el cap per ella durant més temps del que els seus braços fóssin capaços d’aguantar en aquells barrots rovellats, i un jaç totalment desmanegat, va començar a aparèixer la imatge d’una latrina en l’altre cantonada de l’habitació. Era d’allà d’on provenien els orins i les defecacions que invaien aquell passadís. Enmig de la cel·la, començà a sorgir una robusta biga de ferro que semblava col·locada allà, capritxosa, amb la única funció d’ajudar els pressoners a aconseguir la baixa voluntària d’aquella podenta pensió.

La cel·la es trobava sota una feresta penombra, sota un fil de llum que facilitava una làmpada de carbur sec, que juntament amb el focus frontal al que les meves pupil·les s’havien hagut d’enfrontar durant hores en diferents interrogatoris en tota la jornada, feia que em trobés sota una ceguesa gairebé total. A part de la silueta de la llum, només era capaç de distingir el petit forat de la finestra i una gran ombra quadrada arraconada a la paret que vaig suposar que seria la llitotxa de la cel·la. Els meus peus s’havien quedat clavats en el mateix punt on van topar amb l’humitat d’aquella cambra. Vaig mirar cap un costat. Cap l’altre. Intento esbrinar què era allò que m’envoltava, dilema que en només uns minuts resoldria.